Uncategorized

David i Goliat

Hi ha certes imatges que ens arriben al cor. Alguns clàssics que repeteixen a totes les societats i a tots els temps on els dubtes s’esvaeixen i ens posicionem inequivocament.

Un d’aquests és l’arquetip de David.

David contra Goliat és un dels quadres que més ens agrada. La lluita del petit contra el gran és una estampa que ens evoca el millor que podem ser com a individu. Va molt més enllà de la lluita contra els elements (la vida), és la lluita contra uns elements amb voluntat… Penseu-hi, segur que hi trobeu molts exemples…
En política, què és del que acabo parlant sempre en aquest espai, també hi ha exemples. Portava hores buscant el nom d’una pel·lícula que vaig veure  de molt petit i que em va vindre al cap només començar a donar-li tombs a aquesta entrada: Caballero sin espada (Mr Smith Goes to Washington) de Frank Capra amb James Stewart. Mr. Smith és un bon exemple de David.

Aquests dies, la política catalana ens ha presentat un nou David.

En aquest cas en Goliat es presenta sota l’aparença de la disciplina de vot, anant al detall, del PSC.

Ernest Maragall trenca la disciplina del PSC i vota a favor del concert.

Deixant a banda la sensibilitat del tema, deixeu-me que em centri en el “trenca” i no en el “vota”.

Poc afegiré sobre el naixement de la disciplina de partit del que podeu llegir en el següent enllaç. Així que intentaré anar una mica més allà i destruir la imatge de David. Jo aquest cop jugo amb Goliat.

En el nostre model de democràcia els partits polítics són intermediaris en el procés d’elecció dels òrgans representatius. Al voltant d’unes sigles s’articulen individus amb prous punts en comú per poder dur a terme una acció homogènia als diferents estaments. Quan un partit, repeteixo que és la lliure associació de persones al voltant d’uns ideals que tenen com a objectiu l’accés als poders democràtics per transformar la societat, presenta una llista de noms (persones) el que promet als seus votants és que tots els integrants de la llista que resultin escollits treballaran i votaran plegats en consonància amb els valors al voltant dels quals s’articul·len. La idea de treballar plegats i votar plegats va més enllà de la idea d’exercir la força del col·lectiu, que a la vegada va més enllà de la suma dels vots individuals. El treball col·lectiu i la confecció de llistes permet presentar diferents perfils. La complexitat dels nostres dies fa impossible continuar creient en persones versades en tots els camps. Aquests no són temps senzills. Aquest no són els temps de jugadors solitaris. O sigui, l’organització col·lectiva és un avanç davant d’una idea individualitzada de la política. La confiança del votant es sustenta en el treball i en el vot comú.

Des de petits aprenem que conviure (viure amb altre gent) comporta certs sacrificis individuals. El mateix passa quan ens unim en grups més petits (parella, amics, en una coral…). Acceptem les regles del joc. Saps que no ho comparteixes tot, però saps que fins que no canviïs les coses de que no t’agradin de l’organització, les hauràs d’acceptar si vols estar dintre. El mateix passa en un partit polític. Saps com es treballa. Saps que estàs en una llista perquè el partit et recolza.  Saps que ell és el teu aval davant de la societat. Saps que la credibilitat del partit depèn de la teva. I saps que la credibilitat del partit depèn del treball conjunt.

La imatge de David és una idea antiquada. És un miratge que enganya a qui té set i està perdut. En aquest moment la percepció de la Política, dels polítics i dels partits no és la millor. I ens encanten trobar Davids i  enemics dels nostres enemics.

Però aquesta petita idea de David ens parla d’algú que trenca els seus lligams amb el col·lectiu. D’algú que es beneficia de la comunitat però no vol ser corresponsable amb els altres membres. D’algú que no hi seria si altres no hi haguessin confiat…

David ja no veu que la confiança li ve dipositada per delegació. Que els votants han confiat en el partit (unió de persones) i que aquestes han confiat en ell. David se n’oblida del pas intermig. David s’apropia dels vots, de la confiança.

David ja no comparteix els mínims, espera que els altres comparteixi els seus. David és un jugador solitari. I els jugadors solitaris ens agraden a les pel·licules, no com a veins… o dirigents…

Jo, avui, prefereixo a Goliat. Ell no enganya i no oblida.

About these ads

3 thoughts on “David i Goliat

  1. Retroenllaç: Sobre la disciplina de voto y el caso de Ernest Maragall - Observatori de ciberpolítica

  2. Quan escrius això de que la idea de David és una idea antiquada, m’has recordat (dispensem-ho) al líder del PSC quan deia que el sistema fiscal de Navarra i del País Basc és una idea antiquada.

    Què voleu que us digui? Imagino que dins el partits aquesta manera de parlar i de pensar s’entén, al carrer ho dubto.

    Què ha volgut dir en Navarro amb la seva proposta, que és millor i més moderna que la dels Bascos o qualsevol de similar? Amb quins paràmetres?

    Per això dic que vull creure que el discurs és en clau PSC, el que segur no és en clau ciutadana.

    Al final, una nova oportunitat d’anar a Madrid (o a qualsevol altre lloc), sense una postura catalana comuna. De nou un pas enrrere. No en sabem més.

    Quant a Maragall, doncs jo estic amb ell perquè me’l crec. Des de fora dona tota la sensació que en el PSC uns quants (o més) pensen una cosa i voten una altra. En tot cas, si en són un grup significatiu, podrien marxar.

  3. Benvolgut Tomàs,

    no sé si la idea d’un finançament com el basc o el navarrés són antiqüats o no. El que si sé és que històricament no ens han afavorit gaire als catalans.

    Crec que la millor solució pels catalans és una Espanya federal. Ho crec realment. I com a tal crec que una agència compartida és la solució més viable. Una que eviti xantatges bidireccionals. Com ha passat.

    Però m’has fet caure en un parany. Jo no volia parlar de la necessitat d’una nova fiscalitat per Catalunya. Per cert, em sembla molt més greu la situació dels ajuntaments, malgrat que d’ells no depenen l’educació i la sanitat.

    Volia parlar, i ho he fet, d’aquesta visió romàntica del que s’oposa a la majoria. Jo crec que primer hem de respondre a les obligacions i després posicionar les teves llibertats. Aïlla el tema. Pensa en una comunitat de veïns, en un AMPA o en qualsevols dels microespais representatius… o un representant voti en contra de l’ho acordat, sense haver dit res prèviament…

    prometo escriure una segona part sobre la disciplina de partits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s