Fa molt de temps que no escric una carta d’amor, així que perdoneu-me si incompleixo alguns canons i transgredeixo algunes lleis del Llibre del bon Enamorat. Bé, si la Laura llegeix aquestes línies em preguntarà amb socarroneria “Quan has escrit tu una carta d’amor?”
Doncs bé, aquesta historia comença al novembre del 2.006, quan la descobreixo. De fet, com tots els grans descobriments, era de nit i amenaçava pluja. Pero no puc parlar d’amor fins que no va arribar l’estiu. L’estiu que tan bé coneixem els barcelonins. L’estiu que ens porta el sol, els nens al carrer, les sandàlies amb mitjons i sobretot la terrible xafogor…
Doncs llavors va ser quan em vaig de la Vila de Gràcia i del seu estiu… No per que m’ofereixi les millors platges o les millors ombres a les seves places de pedra. No, a la Vila la xafogor regna. Enamora la vida que corre pels seus carrers i les seves places. Vida que ja s’intueix a la primavera però que necessita de l’estiu per arribar a la seva esplendor.
Però aquesta història d’amor estival no són només cervesetes a la Plaça Revolució, passejades pel carrer Gran o jugar amb els nens a la Plaça de la Vila. La devoció neix de la seva gent. Quan algú us parli de la vida de la gent de Gràcia, sempre us diran de l’activisme associatiu… És veritat, però no cert. La rica vida veinal de Gràcia es aquella que s’asseu a partir de les 7 de la tarda a preparar els engalanats per la Festa Major. Aquella que omple els carrers quan la calor de l’estiu remet i apareixen les ampolles reciclades, els pots de pintura, els somriures i les bromes.
Tornar de la feina i veure a la gent rient mentre donen forma als plànols dissenyats durant l’hivern m’alegra i em fan sentir orgullós de compartir barris amb ells, i sempre em dic, que l’any que ve, quan arribi l’estiu, hi participaré.
Aquests estius de la Vila són els que fan que no m’imagini cap altre millor on viure… ni tan sols la meva anyorada vila natal.
Certament Gràcia és un indret molt interessant. Durant anys he viscut a prop de Gràcia (P. Sant Joan amb Pare Claret) i anar a les placetes de Gràcia o als cinemes Verdi era un bon costum. També els restaurants de gràcia són fantàstics, així com l’ambient.
Si un dia passes, avisa i podem fer un cafè.