Uncategorized

Els fills de la socialdemocràcia

Aquest post neix d’aquesta foto:

La història, una mica resumida, comença al comentar jo a uns coneguts i usuaris d’aquest carrer el canvi que havia sofert la via. Aprofitant unes obres d’actualització elèctrica s’havia implantat la plataforma única, s’havia ajardinat el carrer i s’havia millorat l’enllumenat. Abans les voreres d’aquest carrer no arribaven als 80cm en cap dels costats i estaven enfonsades en alguns trams. Els meus interlocutors van dir que sí, que no estava malament, però que era una llàstima no és mantingués obert l’accés a Torrent de l’Olla per Robí, que això faria que el tram de Topazi que uneix Robí amb Biada no fos utilitzat per accedir a Torrent de l’Olla. Us deixo l’enllaç a un mapa per a que veieu de la zona que parlo: mapa. Vaig argumentar que aquest tall de Robí era voluntari, que la Vila de Gràcia era un petit laberint pels cotxes perquè així passaven menys cotxes. La contesta va ser que allò era un maldecap.

 Als que no conegueu la Vila de Gràcia primer de tot us recomano que hi vingueu un cap de setmana per descobrir-la. És un oasis d’autenticitat enmig de la Gran Barcelona. Un altre dia us faré una petita guia turistica, o millor, podem quedar i us faig de guia. Referent al tema que estic tractant el barri es caracteritza per uns carrers estrets i per una gran densitat demogràfica. Des de fa anys es venen aplicant polítiques per recuperar l’espai públic per als peatons davant la manca d’espai natural obert. Carrers de voreres estretes i malmeses s’han transformat en plataformes úniques que faciliten la mobilitat a la gent gran i no són una odissea per a la gent que es mou amb cotxets de nens petits, carretons de la compra o s’ha de moure en cadira de rodes. A més s’han tallat carrers al trànsit s’han modificat direccions per a que la Vila sigui una teranyina per als cotxes. És un acció totalment disuasòria. “No m’hi fico per Gràcia que és un mal de cap!”. Aquestes mesures han fet que s’hagin suprimit places de pàrquing, és veritat, però s’ha recuperat a la gent caminant tranquilament pel carrer, als nens jugant-hi, a les famílies passejant… El veí ha guanyat. Però continuem trobant reaccions de “No al meu jardí” i de no valoració activa de les polítiques engegades…

I aquí és on enllaço amb el títol de l’entrada i amb el debat sobre el futur del PSC i de la socialdemocàcia en general. 

Tots sovint m’he trobat enmig de converses al voltant de la generació NI-Ni. Sigui des d’un de vista conceptual o parlant de casos concrets i propers. Defenso que en gran mesura són els fills d’uns pares protectors que s’han dedicat a crear el millor, o potser el més benèvol,  dels entorns possibles. Que han construit un camí planer però que no han sapigut fer veure als seus fills els paissatge. Explicar-lis que el que podien veure per la finestra era un altre camí, igualment vàlid, però que comportava moltes més dificultats. Que s’havien de sentir afortunats per poder transitar per on ho feien i que era l’esforç de tota la família qui ho permetia. Que ells haurien de contribuir a aquest esforç comú, ara i en el futur.    

I el mateix ens ha passat a la Socialdemocràcia amb les nostres societats. Hem traçat un camí, al que moltes vegades hem arrossegat a la dreta, planer per als ciutadans. S’han dedicat esforços a les solucionar i preparar el futur sense explicar perquè es feia, sense dir que existeixen altres camins no tan planers. I que aquests últims haurien estat i seran els transitats si altres fan de guia. No valorem l’escola pública, valorem que el nostre fill no ha pogut accedir a una guarderia pública. No valorem la nostra sanitat, sino que hem fet 40 minuts d’espera. No valorem que ara podem passejar tranquils pels carrers, sino que haig de fer més tomb per arribar amb el meu cotxe… La socialdemocràcia ha engendrat a la societat ni-ni. I partint d’aquest punt hem de començar a plantejar el nostre futur. Hem de dir que hi ha darrera de cada acció. Hem de senyalar que les retallades en la funció pública no són contextuals sino conceptuals_ Que hi ha altres camins, altres on cadascú ha de caminar sòl. Camins on en comptes d’ajudar al que es queda endarrera només es pensa en arribar… No tots els camins són iguals. I els socialdemòcrates, l’esquerra moderna, ha de començar a interioritzar que o expliquem tot el paissatge i tots els camins o no serem els guies…

2 thoughts on “Els fills de la socialdemocràcia

  1. De vegades, quan les coses no surten com un espera o les expectatives en són contràries, es pot caure en la temptació mental i alliberadora de dir: és que fem moltes coses i bones, però fallem en la comunicació.

    T’ho dic sense polemitzar, ja que ho he sentit a governs de tots els colors. Quan les coses van bé, no ho sentiràs dir pas a ningú.

    Posaré un exemple: l’Ajuntament de Barcelona, segons les enquestes és possible que canviï de color, per dir-ho així. En canvi, no paren de comunicar el que fan. Revistes mensuals a la bústia (centenars de milers), fulletons, publicitat institucional, ràdio, televisió i fins i tot Felicitació pel Nadal (que ja té collons la cosa per cert).

    No crec que sigui un problema, tret d’alguna cosa puntual. Crec que el problema del PSC (malgrat tu solament parles de la Socialdemocràcia), és de missatge i de continguts, d’explicar on vol anar i com ho vol fer.

    Si el missatge continua sent difús. Allò de cercar una Espanya Federal (o de federalisme asimètric, tant si val pel cas), que ens digui com ho pensa fer.

    Què farà amb el PSOE? Aniran junts a un psicòleg de parelles (per allò de junt però amb una relació estranya)?

    Més val explicar on vols anar i com ho vols fer que no pas donar missatges confusos.

    Ara, a la tardor el PSC té, potser, la darrera oportunitat d’autodefinir-se o de renéixer.

    Que sigui per bé.

  2. Hola Tomàs,

    la comunicació no és “he fet una llar d’infants”. És mira, naltros apostem per una educació pública de qualitat, per la igualtat de gènere i per la conciliació laboral i això es tradueix en multiplicar per 10 les places de llar d’infants en l’últim mandat. Això és el que s’ha de comunicar.

    Errors, és clar que es fan. Tots en cometem. No parlo que s’hagi encertat tot i que s’hagin de parlar totes les lloances. Ben al contrari.

    Parlo de socialdemocràcia perquè aquest és un problema general a tota Europa. Mira on estan les esquerres a França, Alemanya, Italia… fins i tot en el paisos nòrdics estan passant per un moment difícil.

    Respecte al PSC, Tomàs, hi ha una cosa que no tens mai en compte: el tema nacional no és el nostre eix vertebrador. Ens uneix el model de societat en el que creiem, aquest és el nostre pa de paller. A partir d’aquí, hem de repondre a certes preguntes, és clar, però sense oblidar que allò que ens defineix no és una bandera. Això els hi deixem a altres partits.

    Per cert, no has continuat el fil del 10A, esperava que el continuessis…

    com sempre, és un plaer creuar línies amb tu!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s