Uncategorized

Després de l’onze de setembre de l’any dos mil dotze

L’onze de setembre de l’any dos mil dotze serà recordat. Gent arribada de tota Catalunya es va manifestar darrera d’un slogan clarament independentista. Poc importen les xifres, totes importants, ni si tothom dels que hi anaven era gent clarament independentista. Qui va veure les imatges i no es va sentir copsat?.

Hi havia un mínim comú entre tots aquells que hi van voler ser: la relació amb Espanya no pot continuar com fins ara. Preferien que se’ls comptes com a independentistes a que algú creies que a aquella manifestació li faltava suport ciutadà.

I una màxima: millor sols que continuar la relació en els termes actuals.

Qui hagi volgut, haurà pogut llegir pàgines i pàgines d’opinió sobre el moviment independentista, sobre que el mou… M’agradaria ressaltar només un punt que em toca especialment. La meva generació i les que venen darrera ja no som part del pacte de la transició. Naltros hem nascut i crescut en democràcia. En un ambient de llibertat i de recuperació cultural. Per naltros, tot allò que es va guanyar a la mort del dictador no és una aspiració, sinó un conjunt de drets sense el qual no podem entendre el món. No donem gràcies per ells, ja que en són tan comuns com l’aire que respirem. Per això la Constitució no té una simbologia especial i cap dels marcs que regeixen la nostra convivència són inamovibles.

No cauré en la innocència d’obviar que en l’auge de l’independentisme hi ha influït la greu situació econòmica. Això és indiscutible. Però també ho són les carències estructurals d’una regió rica i els problemes de deute derivats d’ un model d’estat no acabat de tancar.

L’independentisme ha estat l’ única idea de futur capaç d’il·lusionar a un poble a tota la vella Europa. L’ única idea que ha estat capaç de vèncer a l’ apatia i el pessimisme que ens ha portat la brutal crisis. Només el discurs d’una Catalunya com a nou estat ha aconseguit que la gent digui “ens ensortirem!”, Tan que ha arribat a semblar un conte de fades.

I cosa podem tindre ben clara: els contes de fades no existeixen.

Europa ja comença a parlar obertament del que està passant a les nostres terres. A Madrid, també. Comença a sonar una paraula que fins ara havia estat menystinguda: federalisme. El País, el diari més llegit, fa dies que en comença a omplir pàgines. Primer donant veus als catalans que encara defensen aquesta opció. Ara a gent de més enllà de l’Ebre. Fins i tot en Cebrián l’ha defensat com l’única sortida per a la idea d’Espanya. Fins i tot gent del PSOE… però crec que no tardarem en començar a escoltar a veus de la dreta espanyola obrir la porta. El pacte fiscal, sigui el que sigui, és inviable per a un estat amb força desigualtats i a on qui l’està demanant representa el 20% del PIB. A més, dins de la cultura del cafè para todos estaríem abocats a una trencadissa encara més gran.

Una nova estructura, un nou estatus,  a canvi de diners. Em sembla que si això, Espanya, ha de tirar endavant, cal que anem més enllà. Hi ha un punt que ha estat importantíssim en el deteriorament de les relacions entre Catalunya i Espanya. La falta de respecte. Una falta de respecte mútua que s’inicia amb l’arribada d’Aznar. I des d’aquí hem respost amb la mateixa medicina. A més la manera de fer política del pujolisme  tampoc va ajudar. Sense recuperar aquest respecte, més val que ni ho intentem.

Ara tothom senyala al PSC. És l’únic partir que sempre ha defensat el federalisme, a vegades sense saber ben bé de que parlava. Ara que la paraula comença a ser trending topic a Madrid, ara que a Catalunya no té cap tipus de credibilitat, com s’ho farà el PSC per defensar-la?

Continua a Eleccions, referèndum i federalisme.

2 thoughts on “Després de l’onze de setembre de l’any dos mil dotze

  1. Comparteixo bona part del que dius en el post.

    Pots imaginar que estic il·lusionat amb l’actual estat de coses. He llegit molt durant aquests dies, de premsa de tots els colors i uns quants estudis d’especialistes sobre economia i sobre dret internacional.

    Vivim uns moments apassionants. La ciutadania està parlant més de política i d’independència en aquests dies que en molts anys.

    La societat civil catalana està viva malgrat el que molts polítics ens han donat en els darrers anys.

    Quan fas l’anàlisi de com va començar tot, m’ha semblat que deies que un dels punts d’inflexió va estar el govern d’Aznar. Crec que els anhels Nacionals de Catalunya es remunten a molts anys enrrere, molta gent a patit i ha treballat per tal que ara estem com estem.

    No oblidem tampoc els govern de Zapatero i el paper del PSC en aquí i a Madrid mentre es debatia l’Estatut de Catalunya. No oblidem tampoc el Tribunal Constitucional.

    Ara surten Federalistes i fins hi tot Federalistes Asimètrics de sota les pedres, i pregunto: on eren abans? on eren mentre es debatia l’Estatut? on eren quan se’ls necessitava?

    En aquests darrers 14 dies el PSC ha evolucionat (si més no a nivell de declaracions públiques), de no anar a la manifestació a declarar que un Estat Federal Asimètric ja els hi fa el pes. Pel que fa al Dret a Decidir sembla que encara no està al 100% clar. Recordo que als 70′, el PSC defensava com pocs el dret a decidir.

    Avui Montserrat Tura ha dit que si hi ha primàries es presentarà. Ignoro si us donarà temps a fer primàries (espero que si), però m’encantaria veure el debat intern perquè espero sorpreses importants. Sinó hi ha temps per fer primàries que fareu: quedar-vos amb l’actual direcció en un moment històric per a Catalunya sense debatre internament sobre temes importants? Un Congrés exprés que sigui decisori?

    En tot cas, espero que el PSC jugui a favor de la societat catalana i de Catalunya. Són moment irrepetibles i tots ens necessitem a tots.

    • Et contesto amb la ventatge del temps passat.
      Hi ha hagut un catalanisme independentista històric. Però sobretot volia resaltar l’inici de la pèrdua del respecte vers Catalunya.
      Tens raó que el PSOE i el final de l’Estatut en mans del TC han afegit llenya al foc.
      Els federalistes han existit, però fins ara no havia estat un punt central de la política espanyola.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s