El Mirlo Blanco

Tot d’una molts coneguts (alguns fins i tots amics) s’han aficionat a l’ortinologia i han començat a parlar continuament d’un Mirlo Blanco (en català: merla albina) i buscar-lo amb certa obsessió pels carrers, avingudes i places de Barcelona. Jo els dic que un Mirlo Blanco no es busca, es troba. Però no em fan gaire cas i m’argumenten que a Roma ja tenen el seu i que em deixi de jocs florals.

I és veritat. A Roma ja tenen el seu. El Papa Francesc (@pontifex_es) és allò que diuen un Mirlo Blanco. Un personatge únic, una raresa. Aquell a qui fins fa poc anomenaven Jorge Mario Bergoglio ha sorprès a creients, a descreguts, a agnòstics i a ateus (que és el meu cas). Des del encara recent 13 de març, el nou Vicari de Crist sembla tindre totes les respostes, totes les virtuts que l’ Església Catòlica necessitava. Tot començava amb l’elecció del seu Nom, després arribaren els símbols (no viure al Palau Apostòlic, la visita a Lampedusa, fugir de l’or, no fer ús del PapaMovil, les investigacions al voltant de l’IOR…) i les seves paraules a favor d’una església pobre pels pobres,  de la necessitat de la laïcitat dels estats, la mà oberta vers al gays, cridar als joves a rebel·lar-se contra les injustícies del món actual… Si us fixeu, fins ara gairebé tot han senyals, gestos, exemples personals, denúncies contra el poder: Qui sóc jo per jutjar als gays? no hi ha cap fet. Encara no ha canviat res a l’Església (Exemple). És sorprenent com la monolítica Església Catòlica, aquella que no va saber donar la resposta a la successió del carismàtic fill de la guerra freda Joan Pau XII, ha trobat la seva merla albina. El nou Bisbe de Roma, amb només els seus exemples i les seves paraules, ha fet que els catòlics (tots) tornin a apropar-se a l’Església. I per mi és un clar exemple que la gent vol creure. Vol tornar a tindre FE.

Els meus coneguts neo-ornitòlegs tenen raó: necessitem un mirlo blanco.  Bé, en necessitem uns quants. Però sé que els meus amics es refereixen sobretot als socialistes de Barcelona. Però insistiré en allò de no buscar-lo, sino trobar-lo. No pots anar a buscar-lo perquè si estigués a la vista ja l’haguéssim vist tots. Cauria com a fruita madura.  No caldria que el busquéssim.

Per trobar-lo necessitem crear l’espai per a que la merla (en el nostre cas  ja podem dir Candidat/a a l’Alcaldia) pugui aparèixer. I aquest espai es diu primàries obertes.  A diferència d’altres companys de formació i malgrat les dificultats crec que són necessàries si volem trobar a algú que desperti Barcelona. Unes primàries obertes de veritat que han de servir per conèixer millor les ¿6? merles que aspiren a liderar el renovat projecte socialdemòcrata per la nostra ciutat. Escoltar el seus cants, veure com competeixen pel seu territori i al final saber si el negre de les seves plomes es devia a passar massa temps a dins de les xemeneies i només necessitaven espai per poder batre les seves ales i poder treure-se’ls. Els lideratges es demostren davant dels reptes i davant de les dificultats. Començant pel pas més difícil, el “Sí, jo vull, jo puc, liderar!”, aquell petit i necessari exercici de vanitat, seguint per la difícil tasca de sumar tots els esforços i totes les veus i acabant arribant a la ciutadania. Una ciutadania que cada vegada creu més en els projectes compartits, en les corresponsabilitats i que esta descreguda d’una classe política, però que encara vol creure en la política.  Si ho fem bé, tornarem a creure.