Sembla que el 25 de novembre hi haurà eleccions a Catalunya. Seran possiblement les més distorsionades de l’estapa democràtica postfranquista. Després de només dos anys de legislatura, el President Mas ens dirà que el pacte fiscal, la seva proposta estrella, no te futur i que després de la manifestació de l’onze de setembre, el poble català ha de poder expressar la seva voluntat de futur.
No ens enganyem en que darrera d’aquests arguments molt defensables es troba la idonietat tàctica després de la campanya de mesianització del Mas, la feblesa del PSC, la necessitat d’amagar els horribles resultats econòmics d’ aquests dos anys i aprofitar que el tema identitari regna avui en la política catalana.
En l’horitzó, el Referèndum.
Tot sembla jugar en contra del PSC en els pròxims anys. El tema identitari, un dels punts que sempre havia intentat no tractar domina l’agenda política, les tertúlies de cafè, els dinars familiars… i ho fa quan es comença a fer palpable que l’últim congrés no es va tancar prou bé, i que és més que possible que no es puguin celebrar unes primàries on s’havien dipositat tantes esperances.
Cap a on s’ha de moure el PSC, com ha d’afrontar un debat que per ell ha estat incòmode?
El primer pas ha de ser reconèixer que aquest és un tema que s’ha de resoldre. Que per molta gent és important, i que no podem ser un club, que no només podem parlar de lo nostre (justícia social). Si tanquem aquesta inquietud, podrem treballar per aprofundir en la justícia social de la societat catalana. Sigui en el marc de l’Estat espanyol o sigui fora.
I això passa per recolzar la necessitat de consultar d’una manera clara a la ciutadania catalana. Pel referèndum.
I hi passa perquè tampoc ha de deixar que altres s’amaguin darrera de conceptes ambigus, posicions massa còmodes, o del silenci.
El següent pas és aclarir les regles del joc. Quines són les condicions que s’han de donar per iniciar el procés de consulta. Què la pregunta sigui la més clara possible. Sense possible inequívocs ni malinterpretacions. I quina ha de ser la majoria qualificada per iniciar un procés de secessió si fos el cas.
A partir de llavors, o millor, des d’avui mateix el Partit dels Socialistes de Catalunya s’ha de preguntar a si mateix, si és federalista, regionalista o independentista. Aquest no és un procés buit. És un punt assenyalat per una selecta convidada a fer una cervesa. Fins ara al PSC ens havíem posicionat amb la seguretat de que no s’havia de tractar el tema de debò. Però ara hi pot aparèixer el vertigen, o després de molt de reflexionar adonar-nos que el projecte comú està esgotat. Perquè si hem aprés una cosa en el darrer any és que el PSC és el reflex de la societat catalana i no al revés. Amb una mica de sort, hi haurà gent que voldrà debatre d’una manera seriosa, sense apriorismes, amb nosaltres.
A partir d’aqui defensar la nostra idea de FUTUR. Perquè no ens equivoquem, el referèndum gira al voltant de la idea força de FUTUR. Però aquest haurà de ser un debat honest. Sense amagar res. Perquè els dos camins són camins difícils i carregats de moments amargs. I hem de d’aconseguir que no parlem d’un futur de cap de setmana. Res de curtterminisme.
Després, defensar el dictamen dels catalans.
Si guanya la ruptura, una delegació del Parlament hauria de negociar el procés amb el govern espanyol.
Si no es donés la majoria suficient, el PSC ha de tindre una cosa ben clara. La Constitució i l’estat de les autonomies estan superats. Si els socialistes catalans s’eregeixen com els portaveus del model federal/confederal… ho han de fer entenent que aquesta posició va més enllà del referèndum. Què hauran de defensar el futur proposat.
Un cop realitzat el referèndum: eleccions. Perquè si aquesta haurà estat la legislatura del fracàs del pacte fiscal, la pròxima ha d’estar la del triomf de refendum. Triomf que no te res a veure amb el resultat de la consulta. Sinó en el procés en si.
Una hora de son menys al dia... 
Pensava que ja havia llegit molt articles sobre el tema, i que pocs ja em podrien aportar alguna cosa nova. Però per fi algú comença a parlar per una banda de les regles del referèndum, que em semblen cabdals per a que sigui veritablement un exercici de democràcia i sobirania de tot el poble català i no només d’una part, i per altra, de com el PSC ha de participar en el procés des d’un exercici de responsabilitat vers la ciutadania i no amb contes de fades.
Gràcies Miriam.
Torno a estar molt d’acord amb el que expresses de manera tant clara.
Avui mateix, en un dinar familiar, hem parlat de la Independència. Ha sorgit el tema del PSC i algú es preguntava el següent:
Imaginem que es planteja un Referèndum (abans o després d’unes eleccions catalanes), imaginem que el PSC s`ha posicionat a favor del Referèndum, i finalment imaginem que en el Referèndum guanyés el Si a la Independència. Què faria llavor el PSC? Atès el resultat, es posaria del costat del govern de Catalunya (fos el que fos aquest)?
Saps que considero que en aquest procés, crec que el PSC ha de tenir un paper important. No és el mateix anar amb el PSC, que tenir-lo en front.
Què farà finalment el PSC en uns moments, que per a cada vegada més persones són ja històrics.
Ara sembla que des d’aquí, des d’allà i des de més enllà, tothom comença a creure’s que això va molt en serio.
Sincerament penso que ja res serà igual que abans del darrer 11-S. Evidentment no puc saber com acabarà tot.
Algú creu però que Espanya canviarà tant com per passar a votar a favor d’un Estat Federal, Federal Asimètric o Confederal?
No dubto que el PSC estarà a l’alçada, més que d’altres que ara s’omplen la boca.
deixa’m fer servir un clàssic: Espanya serà federal o no serà.