El perill del PoPulisme

La crisis emboira.

Quan estem perduts, quan mirem a tot arreu i no hi ha senyals d’esperança… com a mínim reclamem símbols, miratges… quelcom a que aferrar-nos.  I quelcom potser més important, no permetem que ningú trenqui el decòrum.

En una crisis on qui els culpables assenyalats són els polítics, els banquers… i podriem afegir al sac dels marcats a les elits (religioses, burgeses…), el decòrum exigit és encara més rígid per a ells.

Dietes, cotxes oficials, decoracions de despatxos, el vi que acompanya a Rajoy quan viatja en avió… aquestes petites coses en les que fa 5 anys ningú parava atenció, són avui de vital importància…

Encara reman a la memòria col·lectiva la relliscada del diputat del PP Guillermo Collarte que en un atac de sinceritatva dir que amb 5000€ al mes li costava arribar a final de mes. Poc importa que després expliques que ell venia de guanyar 12000€/mes i que li costava adaptar el ritme de vida. En una Espanya immersa a la crisis, on ser mileurista ha passat de ser un afortunat, no es poden cometre aquests errors.

Però hi ha qui no veu el decòrum com una gàbia, sino com un trampolí. Hi ha partits que llueixen amb orgull l’etiqueta de reformistes de la política. Una nova manera de fer política, allunyada de l’ establishment de l’actualitat. A l’àmbit català podem trobar l’exemple de C’s, UPyD i PxC. Slogans fàcils de comprar, però sense fons.

I aquest és un dels perills de les crisis. Com cants de sirena que ens apropen cap a les roques, els discursos populistes amenacen a trencar la societat.

Però emfatitzar els perills de figures com Albert Rivera, Rosa Díez o Toni Cantó seria una mica…  bé, això ara no toca.

El populisme perillós és el dels governs.

Hi ha fins i tots diferents tipus de decisions populistes que els governs poden adoptar.

El que representen decisions com els 400€ de Zapatero o el que representa la supressió de l’impost de successions per part del govern de Mas*. Impost que ja afectava a una minoria elitista, però que havien convertit en una qüestió nacional (una més…). I que a mitjans de maig ja parlaven de recuperar per la precarietat econòmica de la Generalitat.

Però n’hi ha d’altres més perillosos.

Com la reducció d’un 20% de les subvencions a partits polítics que ha impulsat el PP i CiU ha recolzat. Només Amaiur s’hi va oposar. Els altres partits, més convencionals, es van abstindre per por al decòrum. Per què de totes les reclamacions de regeneració de la política el PP escolta aquesta? Per què CiU està d’acord? Bé, malgrat que aquests dos acostumen a estar d’acord més vegades de les que volen reconèixer, potser la raó rau aquí.

En la mateixa línea trobem la decissió del PP de la reforma de les administracions públiques. Desapareixen el 30% dels regidors. Menys polítics corruptes, com el poble demanava… us recomano al respecte dues reflexions. Una de Jose Rodríguez (@trinito) al seu bloc i en defensa de los concejales a Politikon.es.

Finalment acabaré senyalant la decisió de María Dolores de Cospedal, secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Manxa, de deixar sense sou fixe als diputats del parlament manxec.

Son tres mesures perilloses. De les que deterioren el marc democràtic. I totes sota l’aixopluc del populisme, de les consignes airades i poc pensades. De la CiUtadania emboirada per la crisis, obsessionada per la simbologia i tot sovint enganyada.

• La reducció accentuada de recursos afecta sobretot pels partits de l’àmbit de l’esquerra. Suposa dificultar els mitjans, no poder comptar amb el suport de profesionals en un món on cada dia són més necessaris… O sigui, merma la igualtat de medis, empobreix la democràcia.
• El menyspreu de la vida democràtica d’àmbit local. La creença de que la política d’àmbit local, aquella que la població sent més propera, s’ha de reduir a la mera tarea administrativa, a col·locar llambordes i inagurar fonts. Oblidant la feina desinteressada de molta gent per treballar per una comunitat cohesionada.
• dificultar l’accés a la política a aquells que no tenen garantida una forma d’ingrés alternativa. Evitant que molta gent arrisqui i vulgui dedicar-se al servei públic durant un temps de la seva vida. Obviant la meritocràcia i premiant als benestants. Fent de nou la política cosa d’uns pocs. Una mena de hobby.

Que no ens retallin allò que tant vam tardar en aconseguir!

*Aquesta deu ser l’única promesa electoral que ha complert.