Bárcenas, Palau de la Música, Pallerols, Mercuri, Pokemon, ITV, Gúrtel, Petrov, Espionatge…
Fa molts dies que dono tombs a com encarar aquest tema, a com escriure a aquestes línies i que no tot soni repetitiu, buit de contingut, innocent o el que és pitjor, fals. Hi ha hagut moltes aportacions i de caire molt diferents. Deixeu-me destacar el Decàleg de @elPeriodico.cat sobretot per ser un procés participatiu i per aportar el punt de formació de valors (algú s’enrecorda de Educació per la Ciutadania?). @laiabonet feia referència al seu bloc a el contracte de servei públic, un concepte interessant que espero que desenvolupi. Per altra banda, hem vist com el president Mas feia més mal convocant una cimera anticorrupció de fireta. Quan s’actua d’aquesta manera només s’ aconsegueix que la ciutadania s’allunyi encara més de la Política.
Volia parlar dels 4 iniciatives que crec necessàries per la regeneració democràtica del nostre país:
- Llei electoral catalana.
- Llei de transparència,una justícia amb més recursos i que existís l’agravant per representant.
- Una nova llei de partits que abordés el finançament i la transparència.
- Una nova cultura organitzativa dels partits polítics.
A mesura que passen els dies parlar de només 4 punts em sona cada vegada més pueril. Avui escoltava dir a algú que en sap molt més que jo que hem de deixar de parlar de Regeneració Democràtica i començar a parlar de Revolució Democràtica. I és veritat que veiem que el model amb el que ens havíem dotat està donant molts signes de col·lapse. I al carrer, mentrestant, cada dia es parla més de política i fa més política.
Com a comunitat hem d’afrontar reflexions tant importants com el model d’estat, el món municipal i el seu finançament, els partits polítics, nous models de participació de la ciutadania i de corresponsabilitat, reflexionar sobre el paper d’altres actors de la política com els lobbies, els mitjans de comunicació, etc… Podríem dir que ens encaminem cap a un procés constituent. Si sens dubte ens trobem en el moment més crític de la democràcia des de la seva restauració, no és menys cert que ara som en una situació molt més tranquil·la que fa 40 anys i podem reflexionar amb més calma, en llibertat i en profunditat sobre al voltant de quin model ens volem organitzar i quina societat construir.
Finalment m’he decidit per escriure sobre la necessitat d’un canvi radical dels partits polítics i que això ha d’anar acompanyat per canvis culturals de la societat. No amagaré que sóc un defensor del model de partits perquè crec que a la vida real es confirma que 1+1<2, perquè cal una mica d’ordre per articular les idees, perquè no crec en els personalismes i perquè han estat una eina eficaç fins ara. Però han de produir-se canvis en diversos ambients per a respondre a les necessitats i a les demandes de la ciutadania.
Cal una nova cultura organitzativa i democràtica. Els partits actualment es regeixen mitjançant uns organigrames que no han evolucionat al llarg de la història . Són estructures pensades per l’execució de les ordres dictades per la direcció i no per la generació de debat i la interlocució amb la societat. Atomitzades i relacionades per criteris territorials que cada dia que passa tenen menys sentit. On es valora el control de la informació quan la societat cada vegada valora més el compartir-ho. Necessitem obrir els partits, adaptar-los als valors organitzatius que la societat enten com a propis. Fer-los enriquidorsn i propers.
Alhora hem de demanar una legislació que garanteixi un finançament transparent, que permeti la independència econòmica respecte els lobbies i/o els interessos particulars. Però també que parli d’uns mínims de qualitat democràtica interna, de mecanismes de regeneració, de transparència ens els mecanismes interns. Si els partits juguen un paper protagonista atorgat per les regles dels joc de les que ens hem dotat, han d’ésser controlats per la societat.
Ara bé, cal un canvi de la societat. Un esforç individual i col·lectiu alhora. Com a comunitat hem d’abandonar velles posicions i avançar cap a la participació i la corresponsabilitat. Deixar de banda la creença de que tot és gratis. I entraré en un punt conflictiu. La feina que recau sobre els partits no és fàcil. Cal una estructura per poder abastar la immensitat de la seva tasca. Però tot sovint com a societat ens costa valorar les coses. Ens passa amb l’educació, la sanitat i qualsevol altra servei de l’estat. Tots paguem masses impostos. Ens cal una visió més àmplia. I el mateix passa amb els partits. Tot sovint escoltem parlar dels “col·locats” a ajuntament, consell comarcal, diputació… Gent que el que fa és treballar pel partit però per culpa de la manca de finançament d’aquests i de la incapacitat de la societat d’encarar i debatre el problema, es creen llocs de treball/càrrecs de confiança a les administracions.
Necessitem uns partits més oberts, més democràtics, més transparents i alhora més autònoms i independents. I una societat amb prou maduresa per dotar a aquests de les condicions necessàries per a que siguin així.
Una hora de son menys al dia... 
Uff. Has tocat un tema complicat. Tothom parla de regeneració democràtica i de que s’ha de canviar el sistema però ningú (de la societat en general) gosa fer el primer pas. Diria que tenen por que tot s’ensorri. Crec que la teva última frase es un bon resum del tema (tot i que veient el món en que vivim sembla inassolible a curt termini).
Respecte als partits polítics, crec que podrien començar per coses molt simples com ara:
– Fer fora a tots el paràsits externs al partit que només volen aprofitar-se del possibles èxits electorals/polítics que s’aconsegueixin. Es tracta de gent sense escrúpols que abandonarà el partit tan bon punt vagin mal dades i que no aporten res a la política ni a la societat. Hi ha gran quantitat d’exemples. Només cal veure que al voltant el partit que governa (sigui a l’administració que sigui) hi ha infinitat d’intel·lectuals, empresaris, gent d’esquerra o de dreta segons convingui, esportistes, famosos de pa sucat amb oli, artistes amb més o menys fortuna… Ara bé, quan hi ha dificultats i el partit en qüestió perd les eleccions, tota aquesta patuleia desapareix. De sobte, l’activitat política passa a un segon pla de la seva vida. En algun casos, els desvergonyits “veuen la llum” i canvien de color polític. Els partits s‘haurien d’alimentar de les bases, dels afiliats que treballen desinteressadament des de l’anonimat. Aquest afiliats que podríem dir “sincers i de bona fe” no abandonaran el vaixell tan bon punt es veu a venir la tempesta. Això passa en tots els partits, independentment de l’orientació del mateix. FEU-LOS FORA.
– Tal com dius, transparència. Cal ser clar. Si un partit es deficitari s’ha de dir i procurar corregir la situació. La solució no hauria de ser el que comentes que es fa: col·locar “treballadors pel partit” en alguna administració (on seguirà treballant pel partit) per que el partit no els pot pagar un sou digne. Com que tots els partit ho fan es una pràctica acceptada.
– Quan l’objectiu últim del partit és el poder en si mateix anem malament. L’objectiu hauria de ser governar (des de l’orientació política que sigui) per a millorar la societat. Treballar per als ciutadans.
– Que s’assumeixin responsabilitats d’una mala gestió. En aquest país que s’enfonsa ningú dimiteix i ningú resulta legalment imputat com a responsable de la catàstrofe. Molts càrrecs polítics han mostrat una ineptitud flagrant. En alguns casos la seva actuació es qüestionable des del punt de vista ètic i fins i tot legal. S’ha demostrat que molts ministres, consellers , alcaldes, etc. no estaven capacitats per dur a terme la tasca que se’ls ha confiat. Personalment dubto que molts d’aquests càrrecs haguessin passat una entrevista de treball per ser caps de torn en una fàbrica qualsevol però en canvi se’ls posa al capdavant d’un ministeri. Tanta ineptitud sembla premeditada. Qui és el cap de recursos humans dels partits polítics?
– …
En fi. Hi ha molta feina per fer. Però no només per part dels partits polítics. La resta de la societat també ha de treballar dins del reu radi d’acció per tal de regenerar el sistema democràtic. Tots ens hi hem d’implicar per a que això funcioni.