Uncategorized

Renovar el producte

Desafecció política.

Aquest concepte una mica artificial s’ha guanyat l’estatus de familiar a Catalunya. Ha provocat, provoca i provocarà maldecaps als estrategues electorals dels partits, ha fascinat i és objecte d’estudi per politòlegs, ha ajudat als periodistes a guanyar-se la vida i, de pas, ha permès a la ciutadania posar nom a quelcom que algú hagués definit com a emprenyament.

A casa nostra, i no us enganyeu també més enllà dels Pirineus, de l’Ebre i de Finisterre, els think tanks dels partits s’esforcen per trobar la manera de que la ciutadania torni a comprar els seus productes. I ho fan a corre-cuita, com si fos la carrera espacial, intentant situar el primer diputat a la lluna. Veiem com importem els formats americans als injuriats mitings, com es fan servir les xarxes socials, etc.

I mentrestant els laboratoris dels partits continuen investigant. I qui més ho han sofert han estat els ajuntaments, que s’han convertit en els grans bancs de proves. I és que la política municipal, malgrat sembli a vegades una política menor o de simples gestors, és la més dinàmica i la que realment aconsegueix en molts casos trencar amb els intermediaris.

En aquesta recerca dels electorats que senten desafecció política s’han anat cercant, creant i potenciant eines i lligams que permetin la participació i, en molts casos, la codecisió  en l’àmbit municipal. D’aquesta manera es volen crear ponts i engrescar a la societat que ha girat l’esquena als polítics i no a la política.

Aquests benintenciontats girs han rebut recolzament  i sembla que ha ser el camí a seguir.

Doncs bé, jo no hi estic d’acord.

Crec que la classe política erra en la identificació del problema. La construcció d’espais de major intercomunicació entre els polítics i la ciutadania denota que s’ha detectat com a font del problema el canal de comunicació. I no ho comparteixo. Falla la classe política, la manera com fan política. I en un sentit molt clàssic del concepte. La causa és la baixa qualitat del producte que volen vendre i no quin és el canal de venta o les tècniques de marketing que es fan servir.

El que s’ha aconseguit a l’habilitar aquests nous espais de comunicació ha estat, en la majoria dels casos, un efecte crida a grups organitzats políticament. Normalment grups que s’estructuren al voltant d’un NO. No a l’abocador al meu poble, No a la remodelació d’un espai, no a una narcosala al costat de casa meva, no al… I el que havia de ser un territori de coordinació i retrobament passa a ser un lloc d’enfrontament i desgast (frustració) dels agents municipals. I de la vida política al final. I tot sovint, a més, és aprofitat per l’oposició com a ariet contra el consistori.

El desprestigi social que comporta la paraula polític ens ha de fer pensar en buscar la malaltia a les arrels. Aquell que dedica els seus esforços a millorar la qualitat de vida dels seus veïns hauria de gaudir d’un reconeixement social. Com s’ho mereixen i no ho valorem prou, aquells que formen la medicina pública, els educadors i els cossos de seguretat.

Per tant, la manera de superar la famosa desafecció política o emprenyament passa per la classe política. És ella la que s’ha de guanyar l’electorat transmitint valors com el respecte, l’honestitat, la responsabilitat dels temps, la coherència, la valentia… és a dir, millorar el producte per arribar a la clientela que és fidel ivés la majoritària. Però està decebuda.

Però no ens enganyem, és la ciutadania la que ha subjugat a la Política (amb P majúscula) a la tirania del titular, de la simplificació i el tot s’hi val. Perquè en comptes de premiar a aquells partits i polítics que transmeten i actuen amb els valors que se li reclamen i castigar aquells que no ho fan, aposten per l’analisi planer, no mirar més enllà del seu nas i oblidar ràpidament. I la Política (amb P majúscula) i els polítics acaben sent producte d’aquesta poca responsabilitat de la ciutadania.

Finalment. És molt interessant que els partits busquin noves fórmules d’arribar i motivar a la societat. I de pas es saltin uns mitjans de comunicació que només interpreten la realitat en base a uns interessos comercials.. Però aquest pas ha de ser donat un cop la classe política i la societat hagin fet els deures.

6 thoughts on “Renovar el producte

  1. Estic força d’acord amb això que dius. El problema no es la falta de comunicació o informació. Avui en dia podem estar al dia del “món polític” amb força senzillesa. Potser aquest es el problema. És massa senzill. Fins ara totes les irregularitats (per dir-ho d’alguna manera) o actes d’ètica dubtosa (també per dir-ho d’alguna manera) quedaven més aviat ocults als ulls del ciutadà comú. No es tenia accés a la informació. La burocràcia ho colgava tot desanimant a qualsevol que pretengués demanar explicacions a alguna autoritat.

    Suposo que entre els que manen sempre hi ha hagut corrupció, comissions irregulars, amiguisme, impunitat, tràfic d’influències, etc. El poder ens embogeix. El que crec que passa es que abans tot i que ho sospitàvem era indemostrable. El fet que ara surtin els draps bruts dels polítics a la llum pública (més o menys perversament magnificats pels mitjans de comunicació) ha fet que la històrica desconfiança dels ciutadans es converteixi en, tal com dius, emprenyament. Hi ha la sensació de: “ens estan prenent el pèl”, “això no m’ho crec”, “els politics son uns il•luminats”, “ja hi tornem a ser”, “ja n’estic tip”, “no serveixen per res”, etc.

    Per altra banda, aquesta gran disponibilitat d’informació ha posat també en evidència la mediocritat i incompetència de gran part de la classe política. Òbviament hi ha polítics (sembla que pocs) molt vàlids i capacitats per dur endavant un projecte de ciutat, comunitat o país. Però diria que la incapacitat manifesta de molts càrrecs politics es el que indigna al ciutadà mitjà. No tothom es vàlid per manar. Legalment, qualsevol ciutadà major d’edat pot presentar-se a qualsevol càrrec polític. Es un dret que tenim i que hem de conservar. Limitar el poder a certs “il•luminats” crec que seria un error. Tot això, també em sembla un gran error que els partits polítics conscientment col•loquin a elements clarament incapaços en càrrecs públics de gran responsabilitat. No pot ser que es concedeixin càrrecs com a pagament a certs favors o perquè “ja li tocava”. La gestió de tots aquells que han estat nomenats a dit sol ser lamentable. Els partits polítics haurien de fixar uns mínims. Sembla que per fer carrera en la política tan sols fa falta tenir un bon padrí, ser carismàtic, tenir “ganxo” entre el populatxo i una dialèctica mordaç que quedi bé en els debats televisius. Es important que parli molt (amb una prosa ben florida) tot i que no digui res. Podríem fer una llista molt llarga de presidents, ministres, consellers, regidors, etc. que es creuen uns grans estadistes i donen lliçons a tothom i ni tan sols parlen anglès. La humilitat no es una qualitat massa habitual en el mon polític.

  2. Muy buen artículo Antonio. Si lo tuvieras en castellano lo colgaba en mi blog.

    Como bien dices el problema no está en el canal de venta sino en el producto en sí (si hablamos de marketing electoral) o en los vendedores, los políticos (si hablamos de marketing político).

    El caso es que como siempre se empieza la casa por el tejado y tratan de poner soluciones desde el comite nacional del partido cuando tendrían que hacerlo a nivel municipal. Al españolito medio (o al catalá de turn) le fastidia más ver como el concejal que vive a dos manzanas hace de las suyas que como un diputado nacional suelta una barbaridad. A uno lo ve en el telediario una vez al mes al otro todos los días.

    La desafección política, o el cabreo monumental con la clase política, se está haciendo más patente con la situación económica, donde se están primando leyes aburdas o que ahora no tocan en vez de poner remedio a la sangría de las arcas patrimoniales que están haciendo todos los partidos gobernantes en sus diversos ámbitos.

  3. Marc, Alberto, gràcies per participar.

    Centreu en excés la desafecció en la corrupció política. Jo, a l’apropar-me al tema he volgut deixar de banda aquest càncer. Per què? Doncs perquè aquell que transgredeix les lleis és un delinqüent i personalment tinc a la Política en més alta estima.

    He volgut posar l’accent en la forma de fer Política. En la incosistència dels discursos, en la simplificació del debat, en la guerra de titulars, en l’ús d’argúcies… Exemples: l’instrumentalització de CiU de les consultes sobiranistes, els recurs del PP només contra l’Estatut, l’actitut de CiU al Parlament votant en contra quan a Madrid s’ha abstingut o que ZP prometés el que no podia prometre, el fracàs de la consulta de la Diagonal per culpa de CiU per desestabilitzar l’alcalde Hereu…

    Exemples en donen tots els partits… i més quan estan a l’oposició. És l’oposició la que marca els registres pels quals es regirà la confrontació ideològica… Un exemple de bona pràctica política és l’època de ZP com a cap de l’oposició. És possiblement el seu millor moment com a polític. Dona forma a una oposició constructiva que recolza a Govern en els temes d’estat i amb una correcció impecable. Aquests anys són millors que els seus mediàtics tres primers anys com a President.

    És a dir, proposo i demano una millor manera de fer política. Una vocació inequivoca de servei, tinguis o no el poder executiu i un allunyament del resultadisme. Crec que en això l’esquerra és més integre la dreta i d’aquí una de les seves dificultats a l’hora de vendre la seva obra de govern. Abans de que aprofunditzeu en aquesta última frase arribem a un pacte: escriuré una entrada on explicaré el meu punt de vista amb més profunditat i podrem centrar-nos.

    Però al mateix temps recordo i denuncio que la classe política és filla de la societat i té les seves virtuts i els seus vicis. I crec que recau en la societat l’obligació de redreçar als polítics i reclamar-lis que siguin fonts d’inspiració de valors. I per dur a terme aquesta feina els ciutadans han de fer un bon ús de la seva capacitat d’influència: el vot.

    Tornant al primer punt. Espanya és un estat que veu com puja el consum i baixen els ingressos per IVA. Que flirteja amb una tassa del 20% d’aturats i els restaurants estan plens… Que té per icona cultural un personatge com el Lazarillo de Tormes. Vull dir que vivim una cultura que premia al “viu”. Viu per pagar en negre, viu per evitar segons quines obligacions… No sé si veieu per on vaig. Estafadors, delinqüents hi ha per tot. Ens escandalitzen aquells que surten per la tele o aquell que beneficia al seu cosí, però no diríem res si fossim nosaltres. M’hi refermo: és en la societat en qui recau la culpabilitat i l’obligació de canviar-ho.

    De totes maneres, defenso que els delictes que cometin els polítics amb càrrecs han de tenir penes més dures pel seu paper com a font de valors.

  4. L’article entra en un camp interessant i, segurament a causa del mitjà de comunicació on es publica i per la reducció de l’espai, no pot entrar en profunditat en un punt que a mi m’interessa, particularment: la desafecció política. Certament no és un problema català, ni espanyols, sinó d’àmbit europeu. I per què? Ara podria parlar de l’actitud i comportament dels grans líders polítics i destacar-los-hi les seves incongruències, corrupció i manipulació. Però no, només cal que baixem al nivell municipal i ens adonarem que la taca és molt més extensa. Tant extensa que, efectivament, ha acabat creant desencís. És veritat que hi ha interessos, interessos dels mitjans de comunicació, de grups de pressió, d’alguns dels mateixos partits polítics en fomentar aquesta desafecció, però no frivolitzem: la realitat existeix i obeeix a causes ben clares, concretes i precises. Feu un petit exercici de reflexió a través de la consulta a les hemeroteques: no hi ha lider ni partit polític que no hi hagi contribuït de manera efectiva a aquest estat de la qüestió. Ara és fàcil criticar la cultura del No, però per aquesta mateixa regla de tres jo criticaria la cultura del SI. Us proposo un altre exercici: agafeu un problema, qualsevol, i observeu quina és la resposta del polític en el govern i el de l’oposició. Veureu que, invariablement, és Si, No. Sense matisos, sense reflexió. Segurament que tots podem haver contribuït a la desafecció política, però no hi ha dubte que els gestors polítics hi duen tenir un plus! Pel que fa a la corrupció, no siguem ingenus i simples: és intrínseca a bona part de la política. Us recordo Grècia, bressol de la democràcia, i us recordo Roma, bressol del dret. El problema no és la corrupció dels polítics i l’anuència de la societat, sinó el control dels mecanismes de la justícia. Ens omplim la boca sobre la independència de la justícia, però la justícia mai no ha estat independent: s’ha de pagar, s’ha de formar el seu personal, hi ha uns controls d’accés al poder judicial i… i al final alguns tribunals estan compostos per quota de partits. I el món econòmic, el diner, a qui pertany i qui controla? I per què els ex presidents i els ex en general es tornen tant clars i valents quan ja no governen? No hi ajuda això a la desafecció? Però no acabaríem… Se que no contesto ordenadament l’article, però és que alguns temes s’escapen a un simple apunt de si o no.
    El bo del teu article, si més no, és aquest: fer-nos reflexionar i anar més enllà.

  5. Suposo que més enllà de els casos de corrupció i d’actuacions d’ètica dubtosa que van apareixent als mitjans de comunicació i que esquitxen a tots els grups polítics, em sembla que una dels principals motius de desafecció política es el desengany. Desengany perquè la gent veu com res canvia tot i que diferents colors polítics anar van passant pel poder. La sensació generalitzada es que no hi ha voluntat real de que canviï. Sembla que un quan un partit guanya unes eleccions bàsicament es dedica a passar la legislatura el millor possible (pels governants, es clar), sense sobresalts i procurant no fer res que pugui desagradar a les masses i repercutir negativament en els resultats de les següents eleccions (dels governants, es clar). Qui dia passa, any empeny. Demà serà un altre dia. Tal dia farà un any…

  6. Retroenllaç: On és la notícia? « Una hora de son menys al dia…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s