Uncategorized

Corrandes de la parella estable

Crec que era un dijous quan vaig conèixer la Laura. Sé que ja estàvem a finals del juny i era l’any 1997. Va ser al pati de la facultat de Matemàtiques de la UB, on tots dos cursàvem estudis,  i  ens va presentar una coneguda en comú. Després de l’estiu, al reprendre les classes, vam començar a compartir temps i cap a finals de novembre començàvem a anar junts. Malgrat haver crescut a 15 km  de distància i tenir amics en comú, vam haver de trobar-nos a Barcelona. Ara, que ja han passat vora catorze anys, compartim la vida, procurem pel Guerau i aviat tindrem entre nosaltres a en Ferran, que vindrà a complicar-nos una mica més l’existència i sobretot portarà felicitat. Aquests catorze anys de projecte en comú són també la història de punts de trobada i de punts de desavinença. De com hem apropat posicions molts llunyanes per trobar solucions comuns (la immensa majoria de les vegades) i com d’altres no ha estat possible. Però sobretot és una història de lleialtat  i de voluntat innegociable d’un futur conjunt. Els punts on no trobàvem acord eren un recordatori de la nostra aposta per una solució conjunta a tots els inconvenients.

La militància a un partit polític, en el meu cas al PSC,  no deixa de ser una relació social i personal. I com amb la meva parella, la meva família o els meus amics no hi estic al 100% d’acord. Com suposo que a un membre històric de CiU educat en els discursos socialdemòcrates del primer Pujol no li agradarà el caire neolliberal del govern de Mas, com sé que  més d’un militant de tota la vida d’ERC no entén la inhibició ideològica de Junqueras, com conec activistes del PP que no comprenen segons quin revisionisme o com companys d’ICV s’enfaden amb alguns posicionaments virginals dels seus líders.

Ara, la història privada que comparteixo amb el PSC passa per un d’aquells punts decisius. Bé, la meva i la de tots aquells que ens sentim propers. És moment de seure, de no deixar passar més el temps, de parlar serenament però amb la passió de les conviccions i dir què és el que un espera de l’altre.

Per la meva banda desitjo una organització valenta. Valenta per defensar els seus ideals i als menys afavorits, per oposar-se al curt termini i als interessos d’uns pocs, per obrir-se a la societat que vol transformar, per entendre que les discrepàncies internes són una riquesa i  que la seva força rau en donar veu als seus militants i sobretot per ser la veu de la majoria social catalana. Li demanaré, a més,  que sigui coherent. Coherent amb els seus principis, amb les promeses fetes i amb els compromisos presos siguin a la meva ciutat, al meu país o al meu estat, per mostrar que una altra manera de fer política és possible . No em puc estar de voler que sigui decidida. Decidida per no callar-se davant dels que volen silenciar a ella i als que representa, per lluitar fins a l’últim alè. I li demanaré que sigui propera. Propera a aquells que vol arribar i a aquells que participen del seu camí.


Però tots estem una mica farts (o indignats) de les paraules boniques i buides. A més, la Laura no em perdonaria que no em mullés en aquestes línies. Vull un PSC que vulgui ser i sigui la veu de la societat catalana i que exerceixi com a tal. Vull una veu sense complexes a Barcelona, a Catalunya i a Madrid. Amb un  discurs ferm i coherent, com no pot ser d’altra manera. Que aposti sense concessions per “lo públic”, allò que és de tots i que assegura la cohesió social. Amb l’educació pública com a bandera i amb la gratuïtat i universalitat de la sanitat. Que defensi la redistribució de la riquesa mitjançant una estructura impositiva progressiva, que en faci pedagogia. Vull un PSC obert als militants i a la societat . Que sigui participatiu, que explori nous models de democràcia interna i que instal·li en la seva cultura la renovació generacional. Primàries, adscripcions al territori i mesures de open-gov haurien de ser eines imprescindibles.

La ciutadania  està farta de les pràctiques polítiques noucentistes i dels trucs de marketing del nou segle. Demana una nova manera de fer política més propera i més responsable. I no hem de caure en els paranys dels neolliberals quan fan servir  aquests termes. La responsabilitat ha de passar per donar comptes. Explicar el perquè de cada decisió, de cada acord … I que està en les seves mans i que no! La confiança s’ha de guanyar, de nou.

I si després de vora 800 paraules heu arribat fins aquí, gràcies. Només em queda dir que el que jo li ofereixo és lleialtat. Lleialtat vers la majoria. Lleialtat en els temps bons i ens el dolents. La lleialtat de la meva sinceritat quan ens tornem a seure i, sobretot, mai oblidar que hi ha més coses que ens uneixen de les que ens separen i que el nostre projecte conjunt és massa gran per deixar-lo morir.

7 thoughts on “Corrandes de la parella estable

  1. Amigo, espero que tu aportación al partido sea tan fructífera como en tu vida personal (porque sabemos lo que te importa).
    A los que compartimos tu vida tan sólo nos importa que seas feliz en lo que haces.
    La verdad, lealtad y pasión te sobran.
    Y para los días malos, ya sabes, estaremos a tu lado (compartiendo, o no lo que haces, pero siempre respetándolo)
    Un abrazo.
    David.

  2. Hola, ja anava trobant en falta els teus posts.
    Pel que fa a la part personal del teu post, m’ha semblat molt coherent i molt ben explicat. Felicitats.
    Pel que fa a la vessant política:
    Per a mi, el primer desengany va estar la decisió del PSC d’endarrerir el seu Congrés per les eleccions del PSOE. Hagués estat molt il•lustratiu saber-ne els resultats del Congrés abans de les eleccions del 20N.
    Hagués estat un acte de la valentia i transparència de la que parles. Tothom sabria de que va el nou PSC. Ara s’haurà de votar sense saber-ho. Amb un paràmetres que potser al cap de pocs mesos hauran canviat.
    Després, en llegir que poden anar al Senat persones com Montilla, que diu que el pacte fiscal o similars no hi caben enlloc, doncs no sé que vols que et digui. Dies després la Chacon diu que s’ha de transitar per un sistema fiscal com el d’ara però aprofundint-lo progressivament fins arribar a una situació com la del concert.
    Total que entre l’endarreriment del congrés i les opinions diverses entre caps, no sabem que és el que pensa el PSC.
    Crec que al PSC li cal feina interna i molta. S’ha arribat a un punt en que potser s’ha de fer neteja (en el bon sentit de la paraula). Ara bé, si el que ha de tallar el bacallà és l’Iceta, doncs no sé.
    Fins on arribarà l’atreviment i la força de les bases i dels diversos “grups” interns que han anat sortint a la premsa fent declaracions d’allò més diverses?
    El tema del grup parlamentari o no a Madrid, es vulgui dir o no es vulgui, és cabdal. És un tema en el qual en el seu moment es va fallar (al meu entendre). El PSC seria molt més respectat amb grup propi (vull dir entre les files socialistes). També els votants tindrien més clar que voten, PSC o PSOE, perquè si votar PSC vol dir votar PSOE, per què existeix el PSC?
    El pacte que es diu s’ha fet en aquest tema ja veurem si prospera o no. El millor és no transitar en el terreny dels grisos amb aquests temes. Ho blanc o negre, perquè sinó es poden reproduir votacions al Parlament espanyol com algunes que més val no recordar i que són de molt difícil explicació.
    Saps que dic tot això en sentit positiu i sense cap ànim de molestar.
    Espero que el nou PSC surti renascut i més fort, però que pel camí no s’oblidi de la “C”.

    • Tomàs, jo trobava a faltar el teu comentari!
      Sóc massa jove per recordar l’època del grup propi del PSC, però tirant d’hemeroteca el primer que veus és que el grup propi no és suficient.
      No li vull treure força al simbolisme, però la mancança neix de la voluntat de veu. Els instruments ja existeixen, ara falta la voluntat. Per tant, a mi no em preocupa el grup o no. Si hi ha canvi en la voluntat, ho notarem hi hagi grup propi o no.
      El congrés, al qual no assistiré, no el podiem celebrar mentre estem preparant unes estatals. Hi ha gent, renovadors, que parlava d’allargar-ho més encara.
      Votar PSC és votar PSC. Les maneres del PSC i del PSOE són diferents, però és defensa un projecte força comú. Sempre tinc dubtes de per què al PSC se li demana un purisme que no se li demana a CiU, a ERC o a ICV… Votar CiU és votar el neoliberalisme de CdC o el regionalisme democristià d’UdC? Votar ERC és votar a la dreta independentista representada per Carretero i Junqueras o l’esquerra de Ridao? (bé, això ara està força clar…)
      Anirem parlant…

  3. M’he llegit tota la nota, perquè l’he trobada molt clara, fresca i digna.
    Ànims i endavant !
    Jo també he fet una contribució a El Periódico, per contribuir a estructurar la reflexió i el debat.
    Pep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s