Baula sense cadena

Aquest dimecres, aquesta Diada, seré una baula sense cadena. Malgrat que evoqui una imatge de solitud, no us enganyeu, és una decisió voluntària i, fins a cert punt, contestatària.

Aquesta Diada, que la pressió mediàtica està fent que cada vegada sigui menys de tots els ciutadans de Catalunya, veurem una impressionant mobilització social que clama que ja és hora de trencar amb Espanya. Que ningú menysprei aquest crit, perquè cap mobilització ciutadana, i menys d’aquesta magnitud, ho ha de ser. Malgrat que comparteixo la voluntat d’insubordinar-me contra l’status quo i la necessitat de què els catalans i les catalanes decideixin com es volen articular vers Espanya, a la seva cadena no m’hi trobaran perquè crec que hi ha una solució millor que trencar amb els nostres veïns de més enllà de l’Ebre i perquè estic fart de carregar les culpes de tot als altres.

Hi haurà una manifestació molt menor, i reaccionària (no m’agraden les contramanis), per visualitzar que hi ha catalans i catalanes (no ens oblidem mai d’això) que creuen que per cap raó Catalunya es pot/s’ha de separar d’Espanya. En aquesta tampoc em trobareu. No comparteixo les adhesions sense crítica ni negar la realitat.

Hi haurà una tercera, més utòpica, més simpàtica que encerclarà La Caixa. Respecto i aplaudeixo molt la voluntat d’assenyalar que amb el miracle d’una Catalunya allunyada d’Espanya no hi haurà prou per canviar la realitat,que hi ha murs més alts a fer caure i que la crisi que ens ofega és quelcom més que un problema local. Però continuaria sense trobar-m’hi còmode. No sóc anticapitalista ni independentista.

I aquest és un punt important. No vull ser comptat ni defensar res que no sóc. No dec ser l’únic que en els darrers mesos uns l’han titllat d’espanyolista i altres d’independentista. Paraules que amagaven un “traïdor” o un “ets dels dolents”. Doncs com que no sóc ni una cosa ni l’altre, no vull que em sumin a un lloc o a l’altre.
Jo, que sóc federalista (per què parlem de Federalisme?), seré una baula sense cadena. En part perquè al federalisme li falta el component èpic del moviment secessionista i l’obstinada resistència de la minoria que es sent en terreny enemic i per això no poden mobilitzar cadenes. En part perquè l’èpica i l’obstinació no em semblen les millors companyes a la vida. I molt menys a la política.

La tercera opció, aquella que segur que suma i no divideix no ha aconseguit un espai propi. I ara els que no ens conformem a quedar-nos quiets i tampoc creiem que separant-nos ho arreglem tot som comptats com Indepes o com Unionista. Hem deixat que el dret a decidir (expressió horrorosa) sigui utilitzat com una marca blanca pels sectors independentistes, quan ha de ser un punt de trobada de la gran majoria. Uns ho han permès sense alçar la veu i altres s’han allunyat massa. L’opció era una veu compartida que no permetés aquest rapte de la consulta.

Darrerament m’han temptat, a mi que sóc molt pragmàtic, a participar a manifestacions independentistes. “És l’única manera que a Madrit es moguin”. Bé, pareu que aquí baixo. No crec que Creant més tensió no es solucionen els problemes. Aquesta no és la meva manera d’entendre la política. Els Wert de la vida, els Guerra, els Turull, els Puig… aquests no són els meus models. Crec que justament el que cal és demostrar que no som pocs els que entenem que hi ha una manera per a què el 70% dels ciutadans del nostre país que s’identifiquen amb Espanya i Catalunya puguin triar no trencar amb un o altre.

Al Federalisme, malgrat que tots et reconeguin que és la millor solució, li queda molt camí per recórrer i que no serà un camí fàcil. El PP encara no ha començat a moure’s i el PSOE ha donat un primer pas, important però encara insuficient per les necessitats de Catalunya i Espanya.

Per acabar, us recomano una sèrie d’articles:

• El PSC no debe ir a la “Via Catalana” de Jose Rodríguez
• Tres notes al marge de la via d’Antoni Puigverd
• Un cocktail indigest de Manuel Cruz
• Amic Xavier de Toni Comin